De qui és la Marina Alta? El crit d’un poble contra la turistificació
Com l’especulació immobiliària, la precarietat i la turistificació expulsen els veïns i silencien la llengua
Hi ha una vella dita que durant generacions s’ha sentit en les cuines i les places de la Marina Alta: “De fora vindran que de casa ens trauran”. Durant dècades, quan la comarca vivia al ritme de la terra i de la mar, eixes paraules podien semblar una exageració de vells. Al cap i a la fi, la Marina sempre s’havia alçat a base de picapedrers, de l’esforç dels riberes que anaven a segar arròs a l’Horta sud, de les mans de les artesanes barxeres que feien cabassos de espart i el treball incansable al voltant del riu rau per secar la pansa i fer el moscatell.
Érem pobles rurals, durs però arrelats. No calien cognoms, deies el malnom de la família i tot el món sabia d’on venies, on tenies el bancal i de qui eres fill. Els de Benissa “fills de flares”, els de Xaló “cabuts”, de Pedreguer “boçals” o de Xàbia “desculats”.
Però aquella vella sentència s’ha convertit hui en una realitat implacable. El model del pensat i fet, de rajola ràpida i el turisme de masses, ha transformat la comarca de dalt a baix. Ens van prometre que el turisme ens faria rics i les dades sols ens mostren com ens hem fet cada vegada més pobres. I sols han assegurat que sí que vindran grans inversors immobiliaris de fora i de casa ens trauran per no poder pagar-la.
Què s’amaga darrere de l’oferta inmobiliària a la Marina Alta?
El mercat immobiliari de la Marina Alta és la representació gràfica d’una profunda fractura social i territorial. Quan la línia de costa trenca la barrera dels 3.625 €/m², no parlem només de la revalorització de l’espai, sinó d’un model dissenyat exclusivament per a les altes rendes. Com s’explica a la investigació «Segunda residencia, turismo y consumo de agua: ¿un modelo insostenible? El caso de la provincia de Alicante» (Morote, Hernández i Lois, 2018), el litoral alacantí ha apostat històricament per la construcció massiva de segones residències, on el sòl no es gestiona com un dret per a qui hi viu, sinó com un producte d’inversió financera destinat a urbanitzacions de baixa densitat (xalets i adossats unifamiliars) d’alt standing. Les dades d’aquest treball mostren com més del 50% dels habitatges dels municipis litorals i prelitorals de la zona són segones residènciesAquesta escalada de preus i la transformació del territori en un destí residencial de luxe estan provocant dinàmiques d’aïllament, expulsió i segregació de la població local. Aquestes conclusions queden analitzades detalladament a l’article científic de Jordi Giner Monfort (2013), «Sorry, I’m not a tourist: migració i turisme a la Marina Alta», on es desglossen dos grans eixos de conflicte
Societat paral·leles i espis d’exclusió
Es descriu com l’urbanisme dispers de xalets com a Teulada-Moraira o Xàbia fomenta el model conegut a nivell col·lectiu com LAT (Living Apart Together). Es genera així una coexistència sense interacció real on els residents estrangers d’alt poder adquisitiu viuen de forma autònoma dins dels seus propis cercles, sense necessitat d’integrar-se ni d’aprendre les llengües locals. Paral·lelament, l’alt preu del sòl reorienta el comerç i l’hostaleria creant un «mercat ètnic» (immobiliàries, asseguradores o supermercats) que funciona exclusivament en anglès o alemany. Per als veïns moltes zones del litoral es converteixen en espais d’exclusió dins del seu propi municipi.
L’efecte «Mr.Marshall
La investigació reflecteix com els mateixos habitants de la Marina Alta han acceptat i justificat aquest model al llarg dels anys. Hi ha un doble motiu: d’una banda, la dependència dels diners que mouen la construcció i els xalets. I l’altra banda, el mite que qualsevol estranger europeu que s’instal·la a la comarca és milionari. Creure això feia que la societat justificara que es destruïra el territori per a construir urbanitzacions perquè es pensava: «venent el nostre sòl, ells portaran riquesa i diners». La realitat és que, en els anys 70 i 80, el canvi de moneda del marc alemany o la lliura esterlina enfront de la pesseta feia que qualsevol jubliat europeu amb una pensió mitjana tinguera una capacitat de gastar i comprar terrenys molt superior a la d’un veí del poble
L’ESCALADA DE PREUS
La pressió immobiliària ha deixat de ser un problema exclusiu d’un o dos municipis aïllats per a convertir-se en una tendència generalitzada a tota la Marina Alta. En els últims anys, la comarca ha viscut una de les pujades de preus més verticals del litoral mediterrani, un fenomen que el mapa de dades reflecteix a la perfecció mitjançant una clara divisió de colors.
Mentre que els municipis de l’interior i de les valls encara respiren amb preus més moderats (per davall dels 1.675 €/m²) La zona de color blau fosc s’estén des de Dénia fins a Calp arribant als 4.515 €/m²com es el cas de Moraira. La Marina Alta s’ha transformat a nivell global en un dels mercats més cotitzats, expulsant les rendes mitjanes i baixes cap a la perifèria.
https://datawrapper.dwcdn.net/XEI7W/1/
Els testimonis de Néstor Portes, president de l’associació Pego Viu I Fede Alemay, ofereixen una anàlisi crítica sobre la situació actual a la comarca. Néstor posa de manifest com la problemàtica de l’habitatge és la conseqüència directa d’un model turístic que ha superat els seus llímits. Ens trobem davant d’una autèntica ruptura generacional: a pobles com Dénia, la generació que fa dècades va vendre terrenys a preus alts ha vist com els seus propis fills han sigut obligats a desplaçar-se cap a l’interior per falta d’accés a l’habitatge.
Aquesta pressió, que abans es concentrava a Dénia, Xàbia o Moraira, s’ha estès fins a municipis com Pego on els lloguers han assolit preus inassumibles per a la gent jove. Alerten que ens acostem perillosament al «model Eivissa», on la població autòctona es converteix en una minoria i la precarietat arriba a extrems tan greus com que treballadors han de viure en caravanes per no poder pagar un sostre digne:
https://youtu.be/H7a0lAFybF0https://youtu.be/MkM8Kg1jYxg
Les macroconstruccions de la Marina
L’impacte urbanístic a la Marina Alta va molt més enllà del turisme convencional. En els últims anys, hem observat com diverses immobiliàries internacionals, especialment als Països Baixos han presentant Alacant com «el millor lloc per a invertir en vivenda»,és a dir especular. Estem veient una resurrecció de projectes urbanístics que havien quedat paralitzats després de la crisi del 2008 com Medina Lliber, el PAI de Pego Golf, Patmore a Benissa o les urbanitzacions de la Pinada del Molinet.
Aquests no són casos aïllats, sinó el símptoma d’una explotació massiva del sòl i el canvi d’un model de vida del poble.
https://view.genially.com/6a21f4af0bd251c292c30a4c
Guardians de la identitat
Si som el que som és per les persones que van fer d’aquesta terra un poble per viure. De la terra, mar o bancals, van poder traure a la seua família endavant, tot i que la majoria de treballs eren molt forçosos. Per això mateix parlem en cada un dels treballadors d’oficis que s’estan perdent, perquè la memòria és l’única ferramenta que ens queda.
A l’interior ens trobem en un mar de ceps, bancals de gent que treballa la terra per fer raïm, vi i moscatell. Tot un procés de cura i un ritual en família.
Susi ens recorda com a finals d’agost sa casa es torna en un mar de panses. El seu relat demostra el dur que era, els estereotips de gènere i com va anar canviant tot.
RIBERER
El meu avi Pepe a Sueca
Ser riberer no era una feina, era un exili estacional que els hòmens havien de patir per a poder parar la fam de la casa. Dues vegades a l’any, durant la plantà a la primavera i per a la sega al setembre, els pobles es quedaven buits.
Marxaven primer a peu, anys més tard en bicicleta, i ja cap al final en tren, rumb als camps d’arròs de la Ribera Baixa (Sueca, Cullera), però també cap a les terres més llunyanes d’Aragó o Sevilla. Els diners d’aquell viatge, eren els que pagaven els deutes de tot l’any i salvaven la família durant l’hivern.
A Benissa, la memòria d’aquest sacrifici es conmemora cada any el cor del poble. El segon dia més gran de les festes patronals de la Puríssima Xiqueta, l’últim dilluns d’abril, és el «Dia del Riberer».
És l’homenatge col·lectiu a aquells hòmens que van marxar en condicions infrahumanes, i cada any el poble té l’honor de reviure la duresa de l’exili a través de les paraules per mitjà d’un pregó.
La » Roca de la Salve» era l’últim lloc des d’on els riberers podien veure la silueta del seu poble abans que les muntanyes l’ocultaren per complet. Allí, la es paraven en la foscor de la matinà, es girava cap a Benissa, resaven una salve a la Puríssima Xiqueta i pregaven perquè hi haguera una bona collita i tots pogueren tornar sans a casa.
Foto 1: Escultura Riberer amb la Roca de la Salve. Foto 2: Riberers
BARXERA
Mentre els hòmens es veien obligats a marxar a l’exili estacional de l’arrossar, l’economia diària, el caliu i la resistència dels pobles de l’interior es sostenien gràcies a les mans de les dones. A Pedreguer i Gata de Gorgos, l’art de la llata va deixar de ser una artesania domèstica. Una faena completament invisible per als registres oficials de l’època, però que va aconseguir que una planta silvestre de la serra es transformara en els diners que compraven el menjar de cada dia
Noelia ens obri les portes d’aquesta memòria viva i ens conta el procés de fer un cabàs i la seua funció social. S’enrecorda de la seua àvia al pati de sa casa, envoltada de veïnes. Ara lluita per transmetre aquest procés a les escoles, ensenyant als xiquets i xiquetes de la comarca.
PANSA
El meu avi Pepe a Sueca
Ser riberer no era una feina, era un exili estacional que els hòmens havien de patir per a poder parar la fam de la casa. Dues vegades a l’any, durant la plantà a la primavera i per a la sega al setembre, els pobles es quedaven buits.
Marxaven primer a peu, anys més tard en bicicleta, i ja cap al final en tren, rumb als camps d’arròs de la Ribera Baixa (Sueca, Cullera), però també cap a les terres més llunyanes d’Aragó o Sevilla. Els diners d’aquell viatge, eren els que pagaven els deutes de tot l’any i salvaven la família durant l’hivern.
A Benissa, la memòria d’aquest sacrifici es conmemora cada any el cor del poble. El segon dia més gran de les festes patronals de la Puríssima Xiqueta, l’últim dilluns d’abril, és el «Dia del Riberer».
És l’homenatge col·lectiu a aquells hòmens que van marxar en condicions infrahumanes, i cada any el poble té l’honor de reviure la duresa de l’exili a través de les paraules per mitjà d’un pregó.
La » Roca de la Salve» era l’últim lloc des d’on els riberers podien veure la silueta del seu poble abans que les muntanyes l’ocultaren per complet. Allí, la es paraven en la foscor de la matinà, es girava cap a Benissa, resaven una salve a la Puríssima Xiqueta i pregaven perquè hi haguera una bona collita i tots pogueren tornar sans a casa.
Foto 1: Escultura Riberer amb la Roca de la Salve. Foto 2: Riberers
Mentre els hòmens es veien obligats a marxar a l’exili estacional de l’arrossar, l’economia diària, el caliu i la resistència dels pobles de l’interior es sostenien gràcies a les mans de les dones. A Pedreguer i Gata de Gorgos, l’art de la llata va deixar de ser una artesania domèstica. Una faena completament invisible per als registres oficials de l’època, però que va aconseguir que una planta silvestre de la serra es transformara en els diners que compraven el menjar de cada dia
Noelia ens obri les portes d’aquesta memòria viva i ens conta el procés de fer un cabàs i la seua funció social. S’enrecorda de la seua àvia al pati de sa casa, envoltada de veïnes. Ara lluita per transmetre aquest procés a les escoles, ensenyant als xiquets i xiquetes de la comarca.
https://youtu.be/rxiLEHjaDg4https://youtu.be/AGnIi0FBULU
Si som el que som és per les persones que van fer d’aquesta terra un poble per viure. De la terra, mar o bancals, van poder traure a la seua família endavant, tot i que la majoria de treballs eren molt forçosos. Per això mateix parlem en cada un dels treballadors d’oficis que s’estan perdent, perquè la memòria és l’única ferramenta que ens queda.