Un 3% dels espanyols tenen llicència d’armes: “És un estil de vida”

A l’Estat hi ha una arma per cada 18 habitants i la majoria està en mans d’homes que la fan servir per a caça i tir esportiu

“Soc caçador des que tinc ús de raó –subratlla Alfredo Eras, resident a la ciutat de València–, vaig començar a portar armes amb catorze anys, quan t’ho permet la llei”. Eras té 55 anys, però porta des dels sis vinculat a la caça, quan acompanyava el seu pare de motxiller a la muntanya. Una vegada complerts els divuit anys, es va treure el seu primer permís d’armes per a “caça menor” i vint anys després va comprar la seua primera escopeta.

“Tinc totes les armes a casa, però la llei prohibeix fer conjunt de foc, per la qual cosa no tinc la munició i els carregadors al mateix lloc”, detalla el caçador, que acostuma a realitzar aquesta activitat a la Comunitat Valenciana, Castella-la Manxa, Albacete i fins i tot Andalusia. L’home confessa que entén la caça com «un estil de vida” i s’ha acostumat a tenir les armes a casa, tot i que a la seua família no els agrade: “A la meua dona i la meua filla els dona pànic, quan les netege he d’estar sol”.

Segons Eras, la llei per a l’adquisició i pertinença d’armes en el món de la caça ha canviat molt al llarg dels anys. A partir dels anys 90 es va començar a incorporar la llicència de caça per poder caçar legalment, és a dir, a més de tenir una llicència d’armes s’havia d’estar federat com a caçador i tenir una assegurança, que tot plegat pot arribar a costar 500 euros a l’any.

A dia de hui Eras té nou armes, que guarda a casa seua. “Les restriccions estan bé, aquests sobrecostos es van posar perquè no interesse tenir armes”, apunta. A més, indica que hi ha d’haver una traçabilitat de l’arma, és a dir, el DNI de l’arma ha d’estar lligat a la llicència d’armes de la persona: “Si es trenca aquesta traçabilitat, automàticament ha de ser dipositada en la Guàrdia Civil”. 

A l’Estat espanyol, una llicència d’armes equival a una persona, però el titular d’aquesta pot tindre més d’una arma en la seua possessió. Segons dades del Ministeri de l’Interior i del Instituto Nacional de Estadística (INE), en gener de 2024 un 3% dels espanyols tenien llicència d’armes, (és a dir, que hi ha una arma per cada 18 espanyols). Extremadura és la comunitat autònoma amb més percentatge de població amb llicència d’armes (7,55%), seguit de Castilla La Mancha (5,70%) i Castilla i León (4,78%), mentre que les comunitats amb menys llicències són Melilla (0,40%) i Ceuta (1,17%).

Per altra banda, la mitjana d’armes per llicència registrada a la majoria de comunitats autònomes d’Espanya és de dues armes. Segons aquesta mitjana, a les Illes Balears (2,24) i a Canàries (2,16) és on més s’emparen per llicència. Per altra banda, les comunitats amb menys armes per llicència són Melilla (1,24), Cantabria (1,59) i Múrcia (1,63).

Cal destacar que algunes comunitats autònomes amb més percentatge de població amb llicència d’armes coincideixen amb les zones més despoblades d’Espanya en les últimes dècades, com Extremadura i Castella i Lleó.

Respecte a la quantitat d’armes actives a Espanya, Extremadura és l’autonomia amb més armes per habitants. De fet, 15 extremenys en tenen per cada 100. En segon lloc es troba Castella-la Manxa amb 11, Castella i Lleó amb 9 i la Comunitat Foral de Navarra amb 8. 

A Espanya, segons la llei, s’han de complir una llista de requisits legals per adquirir una llicència d’armes, entre els quals es troba no haver comès mai un delicte violent o tenir residència legal a Espanya. En canvi, als Estats Units, la pertinença d’armes és un dret segons la Segona Esmena a la Constitució dels Estats Units d’Amèrica, aprovada el 15 de desembre de 1791, que protegeix el dret del poble nord-americà a posseir i portar armes tant en la llar com en públic, amb el propòsit de defensa pròpia.

“Tinc amics que han viscut als Estats Units i que són fans de les armes”, exposa Eras. “Allí és un altre món, quan compleixes la majoria d’edat pots comprar el que vulguis, fins i tot armes automàtiques, que ací estan prohibides per a la ciutadania”, subratlla. A més, segons el caçador, els Estats Units tenen “un monopoli creat” respecte a la venda de municifó d’armes que afecta els espanyols amb armes: “Des que va guanyar Biden, no ha vingut molta munició dels Estats Units”, lamenta.

Federació de caça de la Comunitat Valenciana

Com Alfredo Eras hi ha 35.000 persones inscrites a la Federació de Caça de la Comunitat Valenciana, un pas obligatori per poder practicar la caça a la comunitat autònoma. “La mitjana d’edat ronda els 55 anys i pel que fa al nombre de dones, representen aproximadament el 10%”, precisa la federació autonòmica, que destaca que “cada any es percep un increment en la participació femenina”. “Això ens alegra molt”, han agregat des de l’entitat de caça.

Per federar-se, només cal presentar el DNI, però per a inscriure’s en un vedat de caça i poder practicar-la és necessari tenir “una llicència de caça, una assegurança de responsabilitat per a la pràctica cinegètica i un permís d’armes”, indiquen.

“No concedim directament llicències d’armes, estes les expedix la Guàrdia Civil a través de la Intervenció d’Armes, després de superar els exàmens i els requisits legals”, continuen. No obstant això, sí que ofereixen “assessorament” als federats durant el procés per a adquirir la llicència.

Quant a les armes utilitzades, els caçadors solen emprar escopetes, rifles i arcs depenent del tipus de caça, les quals, assenyala la Federació, “sempre han de complir amb la normativa vigent i estar registrades”. La caça es practica en tot el territori de la Comunitat Valenciana, però destaca especialment en les zones rurals i àrees de muntanya, com l’interior de les províncies de Castelló i València, i algunes àrees del sud d’Alacant.

Respecte al nombre de caçadors, la Federació admet haver observat una reducció de les persones federades en els últims anys, “especialment entre les generacions més joves”, a causa de “canvis en les dinàmiques socials i l’augment de la urbanització”. Així doncs, l’entitat de caça assegura “seguir treballant per eliminar els estigmes que envolten aquesta activitat i comunicar la importància de la caça sostenible com a ferramenta de gestió mediambiental i de conservació de la biodiversitat”.

Permisos i revisions de les armes 

L’advocat especialitzat en dret mercantil i penal Sebastià Arbos puntualitza que “tenir armes no és un dret, el dret és a fer proves per disposar de l’autorització”.  Per poder utilitzar un arma cal disposar d’una llicència que autoritze el seu ús. A més, totes les llicències van acompanyades d’un examen psicotècnic que assegure que la persona és apta tant física com psicològicament per utilitzar-la i, en alguns casos, de proves pràctiques. “Les armes et donen accés a determinades actuacions, que, si no tens una estabilitat mental bona, pot causar un dany major”, assenyala la psicòloga general sanitària, Azucena López. 

López precisa que els principals factors que es tenen en compte a l’hora d’atorgar un permís per l’ús d’armes son: l’estabilitat emocional de la persona, amb absència de trastorns greus i una capacitat cognitiva lúcida i conscient; i el consum de substàncies, és a dir, si la persona pren o no “perquè aquestes alteren la seua percepció de la realitat”, sosté.

Segons l’ús, existeixen sis tipus diferents de llicències. El tipus A, que correspon a les forces armades, cossos de seguretat i Serveis de Vigilància Aduanera; el B, armes de foc curtes de particulars; el tipus C, per al personal de vigilància i la seguretat privada; el D, que és el que necessiten els caçadors; el F, per afiliats a federacions esportives i, per últim, el cas de la llicència E, que és compatible amb altres llicències i armes de foc, tipus A o C, així com necessari per l’ús de ballestes o armes per llançar cabs. 

Pel que fa al tipus de llicències, el majoritari a nivell nacional és el d’armes tipus E (tir esportiu i caça), que representa el 60,9 %, mentre que el segon més reclamat és el tipus D (caça) en un 28,7 %. Per autonomies, destaquen les Illes Balears i Canàries, on les armes tipus E (tir esportiu i caça) representen el 73 % i el 76 %, respectivament, del total d’armes actives en l’autonomia. 

Però, tot i que el tipus d’arma i llicència són diferents, les proves per adquirir-ne una, són semblants. Pep Serrano –nom fictici perquè l’entrevistat prefereix no identificar-se– és Guàrdia Civil a la comissaria de Benimaclet i exposa que, en el cas de l’institut armat, per continuar tenint un arma, cada any passen una “revisió mèdica a l’ús”. No obstant això, no es realitza cap examen psicotècnic o avaluació psicològica a no ser que alguna persona presente “greus evidències de no estar capacitat per continuar tenint l’arma, o si travessa un procés depressiu”, rebela. En aquest sentit, la psicòloga sosté que hi ha “una mancança” en el temps de revisions i considera que “s’haurien de fer més sovint i adaptades a la persona”. 

Per altra banda, els cossos i forces de seguretat de l’Estat també tenen permís per emportar-se la seua arma pròpia a casa. Serrano explica que “no cal tenir un lloc especial on guardar-la, tan sols has de tenir cura d’on la deixes i que ningú més la puga utilitzar”. A més, les armes tenen una revisió anual que té a veure amb el seu estat de funcionament. Segons es desprèn de l’article 29 de la Llei Orgànica de protecció de la seguretat ciutadana, les llicències “tindran caràcter restrictiu quan es tracte d’armes de defensa personal, per les quals es limitarà a supostos d’estricta necessitat”. Però Serrano assegura que, a sa casa, té dues armes més d’ús personal i que en cas de deixar de ser Guàrdia Civil “tan sols hauria de tornar l’arma de servei”. 

Armes inutilitzades

El departament de la Guàrdia Civil d’Intervenció d’Armes i Explosius és l’encarregat d’inutilitzar les armes de manera oficial. El protocol intenta reduir el nombre de ciutadans que emparen armes sense permís, bé perquè la llicència ja no està vigent, o bé perquè han arribat a les seues mans per vies extraoficials.

Tenir un arma heretada a casa pot ser un tresor i un risc al mateix temps. A Espanya el 3% de les armes que arribaren als dipòsits per a destruir-se són armes de guerra, provinents del passat històric del país. En l’any 2023, unes 300 d’aquest tipus van ser destruïdes, quasi el doble respecte 2022 (186 aparells innutilitzats). “Hi ha gent que guarda bombes i míssils de la Guerra Civil a sa casa i no sap que açò està totalment prohibit’’, analitza Sebastià Arbos. La majoria d’elles procedeixen de Castella i Lleó, Castella-la Manxa i Andalusia, de nou, les tres comunitats autònomes on la tinença d’armes està més naturalitzada.

Pel que fa a aquest punt, Alfredo Eras, caçador valencià, explica que fa 30 anys els caçadors guardaven les armes a casa, tot i que ja no les utilitzaven. «Per això lʻEstat va obligar a tenir una llicència de caça vigent per poder tenir la llicència dʻarmes», explica. Segons Eras, centenars d’escopetes que estarien “descontrolades” per tot el país van ser lliurades a la Guàrdia Civil per ser destruïdes. «És un cúmul de despeses i, si no ets un caçador actiu, no t’interessa per motius econòmics tenir una arma», conclou.

La majoria de llicències: en mans d’hòmens

El percentatge de tipus de llicències per gènere mostra, per una banda, que els homes tenen més armes que les dones i, per altra, que les dones posseeixen més del tipus AE (13%), que inclouen armes d’avantcàrrega i col·leccionistes. En concret, aquest permís possibilita la tinença d’armes antigues o històriques amb un enfocament recreatiu, cultural o de col·lecció, a més d’utilitzar armes d’avantcàrrega, que són aquelles que es carreguen per la boca del canó amb pólvora i projectil. 

Imatge extreta de la web Stock Armas

Aquest és el cas de Paula i Àngels, que son de Castalla (Alacant), poble on és tradició fer trets amb arcabús a les seues festes de Moros i Cristians. Les dues han decidit aquest any seguir amb la tradició festera i treure’s el permís per disparar. Per fer-ho, indiquen, has de ser major d’edat, realitzar un examen psicotècnic “semblant al del carnet de conduir” i fer un curs presencial de sis hores. Tilden “d’insuficient” aquest procediment. El curs és teòric i la primera vegada que fan servir l’arma és el mateix dia de la festa. Però, tot i que amb la llicència poden comprar un arcabús, “la majoria de persones el lloguen”, conten.  

L’altra dada que destaca és que, en el cas dels homes, el tipus de llicència majoritari és el B (98%), que habilita l’ús d’armes de foc curtes, com pistoles i revòlvers, i pot ser necessària per a aquells que desitgen practicar esports de tir o tindre armes de foc per al seu ús en seguretat privada. La sociòloga Martina Di Paula subratlla que aquestes xifres responen a “una dinàmica de violència masculinitzada mitjançant la concepció de la força com a símbol d’autoritat i que legitima la utilització d’armes i de poder”.

Persones disparant un arcabús a les

festes de Moros i Cristians, Castalla

En el segon lloc es troben el tipus LR (Long Riffle), que són armes més llargues, de major impacte i rendiment com a cartutx de cacera; i la llicència E, que inclou escopetes de caça i unes altres de tir esportiu, ambdós casos amb un 97% d’homes que l’adquireixen. En l’últim lloc del podi, amb un 96% d’homes front a un 4% de dones que l’obtenen, està la llicència D d’armes llargues ratllades per a caça major, que permeten la tinença de fins a cinc per persona.

Di Paula agrega que les diferències de gènere presents en la possessió de llicències també tenen a veure amb la resolució del conflicte: “La resposta és patriarcal quan es legitima aquesta forma de violència per resoldre un conflicte ràpid, això té molt a veure amb les masculinitats frustrades”. En canvi, destaca que les dones no tenen la necessitat d’una tinença d’armes perquè “no interpreten que la seua seguretat estiga garantida per eixa via, així com la resolució dels conflictes”. 

Imatge pròpia de la tenda Armeria Gil, Novelda

Seguretat i guarda

La llicència d’armes tipus C està reservada al personal de Seguretat Privada, entre els que es torben vigilants de seguretat, vigilants d’explosius, escortes privats i guardes particulars del camp. Aquest és el segon tipus de tipus de llicència d’armes més reclamat per les dones (9%), després del tipus AE, d’armes d’avantcàrrega i col·leccionistes.

Entre elles, una dona d’una empresa de transport de pólvora de València treballa amb un revòlver a sobre. L’entitat especifica que el tipus d’arma depèn de la funció de cada vigilant d’explosius i que fa uns anys en tenien un altre tipus.  “A més, cada dos mesos s’ha d’anar al camp de tir per a practicar, amb 25 o 30 tirs, i confirmar que encara es tenen les condicions per a portar una arma”, aclareixen els responsables.

Segons l’empresa, el fill menut de la família, que porta veient als pares treballar amb una arma “tota la vida”, ha sostingut des de xicotet que també volia treure’s el permís d’armes, influenciat pels pares. “En casa sempre li hem dit que quan més lluny del món de les armes, millor”, subratlla la família, que considera l’ús d’armes “únicament justificat” en el treball.

Imatge pròpia de la tenda Armeria Gil, Novelda

“Ús il·legítim” de les bales de goma

Per altra banda, l’any 2022, al voltant de 200 entitats es van adherir al manifest ‘Stop Balas de Goma’, arrel de la publicació per part d’Irídia -associació per la Defensa dels Drets Humans-, d’un informe amb el mateix nom. L’Organització de Nacions Unides (ONU), argumenta que els trets de projectils de bales de goma “no haurien de dirigir-se al cos superior”. Però, la investigació conclou que, en els últims 30 anys, més de 40 persones han patit lesions de distinta gravetat causades per les bales de goma. De fet, Íñigo Cabacas va morir després de rebre un impacte directe i al voltant d’onze persones han perdut la visió. 

“La Policia, la Guàrdia Civil, tenen armes per protegir-nos, però s’hauria de qüestionar la concepció de la protecció com una cosa que ens pot ferir greument”, argumenta Di Paula. La sociòloga aprofundeix en la importància del “contracte social” establert. “Com que les armes i la legitimació del seu ús en les forces i cossos de seguretat de l’Estat tenen a veure amb la idea de seguretat, la societat respon de manera injusta quan un policia fereix o mata a un ciutadà, a causa del trencament d’aquest contracte social”, remarca. 

Per part d’Irídia se sosté que aquest tipus d’armament “no respecta els principis bàsics de l’ús de la força baix una perspectiva de dret internacional dels drets humans”. En la mateixa línia, Greenpeace també rebutja la seua utilització per considerar-les “armes potencialment letals”. Des d’Amnistia Internacional lamenten que en la majoria de casos no hi hagen sancions i que aquests no es porten a la justícia quan l’ús d’armes per part dels cossos de seguretat de l’Estat fereixen o maten a persones pel seu “ús il·legítim”.

Segons xifres del Ministeri de l’Interior, en 2023 hi han hagut 14.698 denúncies relacionades amb la tinença d’armes i l’ús que es fa d’elles, un 16% més que en 2022. Al departament de la Guàrdia Civil encarregat d’innutilitzar els artefactes poden arribar armes per dos motius: per via de les autoritats o per via dels mateixos titulars que volen desfer-se de manera legal d’elles. És a dir, les que s’eliminen per fer un ús il·legal de les armes i les que ho fan amb la intenció de seguir la llei marcada per llicències. 

De les quasi dos-centes mil armes dipositades en 2023, el 30% han sigut recollides per vies externes als propietaris. Aquesta situació dona a conéixer que la presència d’armes a Espanya no és limita només a les xifres oferides per les fonts oficials, sinó que hi ha armes sense llicència en circulació al país. De fet, un 10% de les dipositades han sigut incautades per autoritats administratives amb la intenció d’aturar el tràfic il·legal.